Catalunya i la resta de nacions de parla catalana, viuen en un continu conflicte des de fa 300 anys. Un conflicte que ha tengut sempre els seus alts i baixos, alts quan els habitants d’aquestes nacions es rebel·laven; baixos, quan hi havia repressió per part de Castella. Un conflicte que ningú s’havia atrevit a afrontar realment amb la determinació en què ho està afrontant Catalunya en l’actualitat. Ara els catalans han perdut la por baix l’aixopluc de la democràcia i en confiança de que, realment, la democràcia existeixi a Europa (ja veim que a Espanya encara coixeja una mica).
Una altra cosa que s’experimenta quan un medita, és que tot deriva i es transforma. No hi ha rés que el temps no curi. Aquesta situació de conflicte i inconformisme social, derivarà en una situació molt diferent del que, possiblement, hom pot esperar. No serà moment de cercar culpables perquè, i lo que és encara més fotut (si se me permet l’expressió), els responsables de la realitat que estam vivint som nosaltres mateixos. Tot acte té una conseqüència i això és el que fa que aquest conflicte es precipiti cap a una altra realitat que resolgui els problemes de la contemporaneïtat. Tothom vol tenir raó i fer-se escoltar i valer, en canvi, molt poca gent escolta i fa valer a altri.
La realitat que ara mateix estic veient al meu entorn és que els Balears, tenim la balança fiscal més desfavorable de tot l’estat espanyol (amb el permís de Madrid), seguit de oh! Sorpresa! Catalunya i València. Moltes vegades pens que aquest és el preu de conquesta que hem hagut de pagar aquestes nacions durant aquests darrers 300 anys d’ocupació francesa i castellana. Això, i l’intent d’extermini total de la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres tradicions; això sí, dissimuladament i fent veure que els “rarets” som nosaltres. Mentre Castella (me referesc a les nacions que parlen castellà com a unica llengua) pugui dependre del que produïm a les nacions de parla catalana i a Euskal Herria, la situació ja els hi és còmoda. Ara veiem com ja no hi estan tan còmodes veient què passa a Catalunya. I s’hi aferren com una pitjallida. No mos estimen per la nostra cultura, per la nostra llengua o per les nostres costums. Tenen afecció a una cosa que ve del passat, pensen que som un territori baix dret de conquesta (com ho eren les Amèriques) i que, per tant, tenen uns privilegis per damunt de nosaltres. Basta veure la inversió per habitant que rep Balears en Sanitat (els darrers d’Espanya), Educació (els darrers d’Espanya), infraestructures (els darrers d’Espanya), comunicació (els darrers d’Espanya), i un llarg etcètera (els darrers d’Espanya). I jo me pregunt: si tant mos estimen, per què duim 40 anys de democràcia essent els darrers en rebre i els primers en aportar? Mos convé seguir dins d’un estat així? Això té molt mala ferida i és molt mal d’arreglar sense posar fil a l’agulla.
Hom podrà argumentar segons els seus documents històrics, legals, etc. Però la realitat de l’aquí i l’ara és molt capritxosa. I hi ha un conflicte que cal afrontar, ocupar-se d’ell. Com deia Joan Mascaró i Fornés: “Només hi ha llibertat en la veritat. No som lliures de pensar que 2+2=5. Si ho feim, no som lliures; som (vivim) en l’esclavatge de l’error”. Tothom és lliure de viure en l’error, però el que hi visqui, serà un esclau. Qui visqui amb por als canvis, serà un esclau de la por. La vida és un continu i canvia constantment.
Estam vivint un moment històric, únic en les nostres vides, que veurem com continua. I, si, he dit veurem com continua, perquè qui es pensi que hi ha qualque cosa que és el final va ben equivocat. El temps és un continu i les coses, per si mateixes, deriven, es transformen i s’assimilen com a normals. És qüestió de temps.
