Com vaig dir en el meu anterior article “Aquí i ara”, m’he dedicat a meditar, a observar-me a jo mateix i a trobar una resposta que m’ajudés a ser assertiu i me posés en el lloc dels vàndals agressors i dels que justifiquen tal acció de violència gratuïta. Al principi no trobava ni raons ni explicacions de tot el que succeïa, d’aquella voràgine violenta impròpia d’un estat democràtic europeu del segle XXI.
Tot i que difícil, afortunadament, he estat capaç de treure cap al fil de tot plegat. I consider que cal estimar-los molt. Ho dic amb sinceritat i amb el cor a la ma. Me referesc a polítics, forces i cossos de seguretat de l’estat, periodistes, tots els comentaristes intransigents, fanatitzats pel concepte d’Espanya, i altres herbes que odien, sense fonament ni raó de ser, tot el que tingui que veure amb Catalunya o l’idioma català. Aquesta gent veuen com estan perdent un territori que consideren seu. Aquesta gent veu com està perdent la seva pàtria, com estan perdent els seus símbols d’identitat, que són substituïts per uns altres molt diferents, que veuen, de la nit al dia, com se’ls cauen i rompen tots els seus esquemes territorials i de govern on es sentien còmodes. A canvi, per ells, tot és incertesa, tenen por als canvis, tenen por a que una altra cosa diferent pugui canviar les seves vides. Per això s’aferren al que coneixen i els dona seguretat, ja sigui l’Estat, la policia, la bandera etc. Per ells, aquest nou camí se’ls està fent molt difícil i costa per amunt. Per això cal abraçar-los, encoratjar-los, estimar-los com els nostres propis germans que són. O no faríeu vosaltres el mateix amb un germà vostre que està patint una ruptura sentimental? És per això que cal deixar-los manifestar, treure les seves estimades banderes (encara que siguin preconstitucionals), els seus himnes, costums, i que se n’acomiadin amb tots els honors i l’orgull del qui ha estimat un temps pretèrit que no tornarà mai més. I, dins aquest dol, ajudar-los, seguint el camí amb pas ferm cap endavant i passa a passa. No podem permetre que caigui ningú en aquest camí cap al canvi, per això, cal estimar-los molt i no fallar-los. Hem d’estar al seu costat sense canviar les nostres conviccions i ajudant-los en aquest nou camí que s’ha emprés i que no té aturall. No mos queda d’altra.
Evidentment que cal condemnar tota acció violenta i aturar-los els peus quan es recolzin en això per a evitar el canvi que gran part de la societat demanda i que a ells els hi és tan dolorós. D’això també se n’encarregarà el Tribunal Penal de la Haia. També cal estimar-nos a nosaltres mateixos i demostrar-ho dia a dia. Estar més units que mai en aquest moment històric tan transcendental i canviar amb força aquest Estat de Dret que cada dia trontolla més.
Per acabar, dir que cal tenir paciència i serenor. El camí ja s’ha obert. Les accions i els fets derivaran i es precipitaran amb el transcurs del temps. I, amb aquest temperament, les generacions que pensàvem que estaven perdudes, haurem fet història.
