Abans de res, és important fer una apreciació: NO tots els polítics, i els seus assessors, són iguals. Però n'hi ha que, cada pic més, pugen al carro de les exigències prèvies. De què si no saben per quines qüestions seran demanats dubten a l'hora de concedir entrevistes. I també existeix una altra raça, la pitjor en la meva opinió: els que una vegada finalitzada l'entrevista aixequen la cua perquè el periodista de torn ha optat per exercir la seva professió i demanar per qüestions d'interès general.
Allò pitjor però, acostuma a ser que els qui "fan de dolents" són els assessors dels polítics, normalment també periodistes. Els responsables de premsa de qualsevol gabinet (sigui d'un polític de primera o de darrera fila). I no és qüestió de matar al missatger, però ens convendria un poc a tots relaxar-mos.
Als qui demanen temes punt per punt, als qui no ens agrada que ens diguin com fer la nostra feina i als qui s'enfaden perquè els han demanat qualque cosa que no estava "al guió".
A més, és important que els ciutadans també sàpiguen com funcionen els nostres polítics. Aquells que cobren (ells i tots els assessors) de les nostres butxaques. Torn a repetir: NO tots són/som iguals. I no significa que a major rellevància política, es vulgui exercir més control, perquè no sempre és així. Però sí que n'hi ha que volen, exigeixen, un guió tancat.
Puc entendre que es vulguin saber els temes generals, evidentment, i faltaria més! Però punt per punt... és exagerat. I més encara quan després es fiscalitza la feina del reporter.
No fan vostès la seva feina diària i la defensen amb vehemència quan fa falta? Idò no els hauria de fer tanta por respondre per ella. No es preocupin si no saben una xifra exacta. No crec que cap ciutadà els ho tengui en compte a l'hora de votar.
Demanar temes ja no està de moda, si és que hi ha estat mai...
